REPÚBLICA ÀRAB SAHARAUI DEMOCRÀTICA
La República Àrab Sahrauí Democràtica va ser proclamada el 27 de febrer de 1976. En l’actualitat és un estat sense territori. La seva població es troba disseminada per Mauritània, les Zones Alliberades, els Territoris Ocupats pel Marroc i els Campaments de refugiats. Els campaments acullen una població al voltant de 200.000 persones.L’assentament provisional (que ja dura 30 anys) es va organitzar en quatre wilaies (províncies), que van ser denominades com algunes de les capitals més importants del Sàhara Occidental: Al-Aiun, Smara, Ausserd i Dakhla. Cada wilaia es compon de 6 o 7 daires (municipis); i cada daira se subdivideix en quatre barris numerats. Cada barri rep una atenció proporcionalment directa a la seva població. No hi ha béns de consum intercanviables, impera una economia de subsistència; l’ajuda humanitària que arriba en grans caravanes és distribuïda seguint una política d’igualtat social. Com que la major part dels homes estan mobilitzats en l’exèrcit, les dones exerceixen una activitat molt superior a la de les altres dones del món àrab.Quan Espanya va deixar el Sàhara, el 75, la taxa d’analfabetisme pujava al 96% i no hi havia cap dona capacitada professionalment.
En l’actualitat, solen ser dones les qui s’encarreguen de dur l’administració, l’educació, la sanitat, l’economia i la cultura. Per assolir la preparació que ara tenen, homes i dones, han hagut de formar-se lluny de la família, a Algèria, a Líbia, a Cuba... El resultat és un nivell cultural, especialment les dones, molt superior a la mitjana dels països del voltant. Totes les daires tenen dispensaris i existeix un Hospital General per a tot el territori.Però malgrat els èxits organitzatius de la RASD i de la UNMS, no hem d’oblidar les condicions extremadament dures en què viuen, refugiats en un desert inhòspit i dependents de l’ajuda internacional per satisfer les necessitats bàsiques.
La República Àrab Sahrauí Democràtica va ser proclamada el 27 de febrer de 1976. En l’actualitat és un estat sense territori. La seva població es troba disseminada per Mauritània, les Zones Alliberades, els Territoris Ocupats pel Marroc i els Campaments de refugiats. Els campaments acullen una població al voltant de 200.000 persones.L’assentament provisional (que ja dura 30 anys) es va organitzar en quatre wilaies (províncies), que van ser denominades com algunes de les capitals més importants del Sàhara Occidental: Al-Aiun, Smara, Ausserd i Dakhla. Cada wilaia es compon de 6 o 7 daires (municipis); i cada daira se subdivideix en quatre barris numerats. Cada barri rep una atenció proporcionalment directa a la seva població. No hi ha béns de consum intercanviables, impera una economia de subsistència; l’ajuda humanitària que arriba en grans caravanes és distribuïda seguint una política d’igualtat social. Com que la major part dels homes estan mobilitzats en l’exèrcit, les dones exerceixen una activitat molt superior a la de les altres dones del món àrab.Quan Espanya va deixar el Sàhara, el 75, la taxa d’analfabetisme pujava al 96% i no hi havia cap dona capacitada professionalment.
En l’actualitat, solen ser dones les qui s’encarreguen de dur l’administració, l’educació, la sanitat, l’economia i la cultura. Per assolir la preparació que ara tenen, homes i dones, han hagut de formar-se lluny de la família, a Algèria, a Líbia, a Cuba... El resultat és un nivell cultural, especialment les dones, molt superior a la mitjana dels països del voltant. Totes les daires tenen dispensaris i existeix un Hospital General per a tot el territori.Però malgrat els èxits organitzatius de la RASD i de la UNMS, no hem d’oblidar les condicions extremadament dures en què viuen, refugiats en un desert inhòspit i dependents de l’ajuda internacional per satisfer les necessitats bàsiques.
EL POBLE SAHARAUI
Sembla que els habitants originals del Sàhara Occidental eren negres, però les invasions de berbers procedents del nord africà (segles VIII i IX) els van desplaçar cap al sud, al golf de Guinea i l’Àfrica Central. Els habitants actuals són blancs, amb alguna mescla negra, i segueixen la religió musulmana. La islamització es va produir amb l’arribada de migracions procedents del Iemen a partir del segle XI. Poc després, al segle XIII, la població es va arabitzar amb l’onada àrab dels maquil. Una de les tribus principals d’aquests, la dels Ulad Hassan, donà nom al hassania, dialecte àrab que parlen els sahrauís i, en general, tots els habitants del territori conegut com Trab al-Bidan (‘terra dels blancs’). Aquest territori s’estén entre el uad Draa i el riu Senegal fins quasi la frontera amb Níger, per tant, abraça part d’Algèria i Mali i tot el Sàhara Occidental i Mauritània.Els sahrauís eren nòmades, per això sempre ha estat difícil avaluar-ne la població; menant els ramats, es movien per un extens territori que, naturalment, no tenia relació amb les fronteres actuals. Es desplaçaven seguint la pluja, a la recerca de pastures, d’aquí deriva el nom de "fills dels núvols" amb què eren coneguts.La seva societat, com moltes altres d’Àfrica, era tribal, però tenia característiques específiques. Estaven organitzats en famílies i, a causa del nomadisme, més que edificacions d’obra, les seves cases eren tendes de campanya transportables (khaimes). Les famílies s’agrupaven successivament en clans, fraccions i tribus. Cada tribu (qabila) era guiada per un xeikh i les tribus s’agrupaven en una entitat de cooperació dita jemaa (assemblea).
La dona assumia tota la responsabilitat dins la pròpia khaima i en la societat. En la vida quotidiana, havia de prendre les decisions, s’encarregava d’educar els fills, atenia el ramat i mantenia l’acció social, cultural i lúdica. L’home passava llargues temporades fora, en les caravanes de camells que portaven productes bàsics, com la sal.La colonització va suposar un canvi de vida i costums en la població sahrauí. El foment de la sedentarització i l’èxode rural va tenir com a conseqüència directa la dependència administrativa i la concentració al voltant dels llocs militars de grans nuclis de població. Això va provocar un empobriment progressiu. La població nativa va ser usada principalment com a força de treball barata per alçar l’estructura física de l’administració colonial. El paper de la dona es va reduir a tasques merament domèstiques.
Sembla que els habitants originals del Sàhara Occidental eren negres, però les invasions de berbers procedents del nord africà (segles VIII i IX) els van desplaçar cap al sud, al golf de Guinea i l’Àfrica Central. Els habitants actuals són blancs, amb alguna mescla negra, i segueixen la religió musulmana. La islamització es va produir amb l’arribada de migracions procedents del Iemen a partir del segle XI. Poc després, al segle XIII, la població es va arabitzar amb l’onada àrab dels maquil. Una de les tribus principals d’aquests, la dels Ulad Hassan, donà nom al hassania, dialecte àrab que parlen els sahrauís i, en general, tots els habitants del territori conegut com Trab al-Bidan (‘terra dels blancs’). Aquest territori s’estén entre el uad Draa i el riu Senegal fins quasi la frontera amb Níger, per tant, abraça part d’Algèria i Mali i tot el Sàhara Occidental i Mauritània.Els sahrauís eren nòmades, per això sempre ha estat difícil avaluar-ne la població; menant els ramats, es movien per un extens territori que, naturalment, no tenia relació amb les fronteres actuals. Es desplaçaven seguint la pluja, a la recerca de pastures, d’aquí deriva el nom de "fills dels núvols" amb què eren coneguts.La seva societat, com moltes altres d’Àfrica, era tribal, però tenia característiques específiques. Estaven organitzats en famílies i, a causa del nomadisme, més que edificacions d’obra, les seves cases eren tendes de campanya transportables (khaimes). Les famílies s’agrupaven successivament en clans, fraccions i tribus. Cada tribu (qabila) era guiada per un xeikh i les tribus s’agrupaven en una entitat de cooperació dita jemaa (assemblea).
La dona assumia tota la responsabilitat dins la pròpia khaima i en la societat. En la vida quotidiana, havia de prendre les decisions, s’encarregava d’educar els fills, atenia el ramat i mantenia l’acció social, cultural i lúdica. L’home passava llargues temporades fora, en les caravanes de camells que portaven productes bàsics, com la sal.La colonització va suposar un canvi de vida i costums en la població sahrauí. El foment de la sedentarització i l’èxode rural va tenir com a conseqüència directa la dependència administrativa i la concentració al voltant dels llocs militars de grans nuclis de població. Això va provocar un empobriment progressiu. La població nativa va ser usada principalment com a força de treball barata per alçar l’estructura física de l’administració colonial. El paper de la dona es va reduir a tasques merament domèstiques.
QUÈ ÉS AIXÒ DEL SÀHARA?
L’any 1975 Espanya va abandonar el Sàhara Occidental. Però, en lloc de retirar-se amb dignitat, facilitant l’establiment d’un estat independent, com havien fet els altres països europeus amb les seves colònies, va deixar el territori en mans de Mauritània i del Marroc. Això va provocar una guerra del poble sahrauí contra els dos veïns invasors, una guerra d’alliberament nacional que va causar milers de morts i que va forçar la majoria de la població sahrauí a fugir del seu país i refugiar-se a Algèria. Mauritània no va poder resistir la guerra i l’any 78 es va retirar del Sàhara; però el Marroc, no sols no va firmar la pau, sinó que va invadir també el territori que Mauritània acabava de deixar.Diverses resolucions internacionals (de les Nacions Unides, del Tribunal Superior de Justícia de l’Haia, de l’Organització per a la Unitat Africana, del Grup de Països No Alineats), des d’abans d’aquella invasió i fins ara mateix, s’han manifestat en contra de les pretensions marroquines i han insistit en la necessitat que la població autòctona manifesta lliurement la seva voluntat a través d’un referèndum d’autodeterminació, però els interessos marroquins van en direcció contrària: el rei Hassan II sempre ha menyspreat les resolucions internacionals i ha retardat tant com ha pogut aquest referèndum, amb la confiança que el temps faria la seva ocupació irreversible.El 1991, les Nacions Unides van desplegar la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum). Els representants marroquins i sahrauís van firmar un alto-el-foc que preveia la celebració del referèndum durant el 1992. Però el Marroc va tornar a burlar-se dels sahrauís i de les Nacions Unides, ja que va continuar posant tota mena d’entrebancs per retardar la solució.
En l’actualitat, 14 anys després d’aquell alto-el-foc, Europa i les Nacions Unides encara no han pres mesures serioses per reparar la injustícia i Espanya, responsable del problema, no té escrúpols a negociar amb el Marroc les riqueses sahrauís. Han passat 31 anys d’aquella descolonització vergonyosa, ha mort el rei Hassan i el Marroc continua ocupant un territori que no li pertany, alhora que prop de 200.000 sahrauís malviuen en campaments de refugiats enmig de l’hamada de Tinduf, un tros de desert pedregós i inhòspit, sense més possibilitats de supervivència que l’ajuda internacional.
L’any 1975 Espanya va abandonar el Sàhara Occidental. Però, en lloc de retirar-se amb dignitat, facilitant l’establiment d’un estat independent, com havien fet els altres països europeus amb les seves colònies, va deixar el territori en mans de Mauritània i del Marroc. Això va provocar una guerra del poble sahrauí contra els dos veïns invasors, una guerra d’alliberament nacional que va causar milers de morts i que va forçar la majoria de la població sahrauí a fugir del seu país i refugiar-se a Algèria. Mauritània no va poder resistir la guerra i l’any 78 es va retirar del Sàhara; però el Marroc, no sols no va firmar la pau, sinó que va invadir també el territori que Mauritània acabava de deixar.Diverses resolucions internacionals (de les Nacions Unides, del Tribunal Superior de Justícia de l’Haia, de l’Organització per a la Unitat Africana, del Grup de Països No Alineats), des d’abans d’aquella invasió i fins ara mateix, s’han manifestat en contra de les pretensions marroquines i han insistit en la necessitat que la població autòctona manifesta lliurement la seva voluntat a través d’un referèndum d’autodeterminació, però els interessos marroquins van en direcció contrària: el rei Hassan II sempre ha menyspreat les resolucions internacionals i ha retardat tant com ha pogut aquest referèndum, amb la confiança que el temps faria la seva ocupació irreversible.El 1991, les Nacions Unides van desplegar la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum). Els representants marroquins i sahrauís van firmar un alto-el-foc que preveia la celebració del referèndum durant el 1992. Però el Marroc va tornar a burlar-se dels sahrauís i de les Nacions Unides, ja que va continuar posant tota mena d’entrebancs per retardar la solució.
En l’actualitat, 14 anys després d’aquell alto-el-foc, Europa i les Nacions Unides encara no han pres mesures serioses per reparar la injustícia i Espanya, responsable del problema, no té escrúpols a negociar amb el Marroc les riqueses sahrauís. Han passat 31 anys d’aquella descolonització vergonyosa, ha mort el rei Hassan i el Marroc continua ocupant un territori que no li pertany, alhora que prop de 200.000 sahrauís malviuen en campaments de refugiats enmig de l’hamada de Tinduf, un tros de desert pedregós i inhòspit, sense més possibilitats de supervivència que l’ajuda internacional.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)